La ruta natural

Increïble!!! Mireu i gaudireu del minicinema

Un missatge gens antic, ..., no deixa indiferent

La Isla de las Flores

Gracias al libro “la Imagen”, el corto-documental la Isla de la Flores, me parece todavía mucho más bueno. Como comente en el foro, este video lo pase en una sesión de cine-club de mi ciudad, formo parte de una asociación que intenta potenciar la realización amateur de material audiovisual y la difusión de dicho material. Antes de cada proyección, pasamos un cortometraje realizado por personas profesionales o no de nuestra comarca o zona. De material disponemos un montón y es una suerte tener en nuestras manos dicho material porque nuestra intención es a darlo a conocer. Pues bien, después de ésta breve introducción, este corto-documental fue proyectado en una sesión y fue uno de las más aclamados, realmente es clave para entender la imagen en su puro estado de proyección, creo que el mensaje no es nada caduco, ya que por desgracia las desigualdades son iguales o algunas aún peores. Pero el mensaje en cuestión se entiende más gracias a su formato, a partir de una historia repetitiva nos va introduciendo un material visual que se va impregnando en nuestra memoria retiniana y gracias a ese proceso va penetrando en nuestro cerebro, la monotonía visual y la constante reiteración de la historia, no cansa, ya que se crea aquí un hecho clave o paradójico, la imagen repetitiva acompañada cada vez por una nueva imagen que más tarde nos aportará un nuevo planteamiento enlazado con la historia en cuestión, va dando fuerza a ella misma y como el juego del teléfono de toda la vida, con un final lógico y ordenado, con una fuerza potente, de forma gradual va aumentando el contenido visual desde distintos primas, se mezcla la crudeza con hechos más simples, material de archivo con imágenes grabadas para el documental. El formato antiguo le da un toque retro visual muy de moda, es una de las cosas que choca a simple vista pero provoca una atracción real sobre lo que se esta viendo.
Sobre el tema de las imágenes hay un hecho clave, el material de archivo utilizado seguro que en este documento cambia de significado, la imagen se mueve por sensaciones y seguro que estas imágenes en otro contexto querían dar un significado y aquí provoca otro tipo de impacto. El director se ayuda de este proceso para provocar, provocar en palabras mayores. Es un mecanismo que se tiene que saber usar, para poder impactar o transmitir algún tipo de sensación o emoción. El documental tiene la característica de provocar y lo consigue mediante multitud de imágenes y un solo mensaje, la desigualdad y el incumplimiento de los derechos que tiene cada persona. Al mismo tiempo, se salta todo tipo de principio académica de la imagen pero como dice en el libro, existe la forma anárquica y artística de la imagen, el director lo usa con maestría con el fin de provocar en nuestros sentidos básicos y en nuestra consciencia.
Un diez sobre diez para un material provocador e impactante con un doble mensaje: el moral y el visual.

INGLORIUOS BASTARDS

Ufffff!!! Perdoneu aquest inici, però de nou Tarantino ens nudreix de bona música, a part de fer una de les seves millors pel•lícules, tan amb el guió com la direcció, un gran film ha d’anar acompanyat amb una bona banda sonora, i això Quentin ho sap molt bé, i en aquest treball de recopil•lació s’aprofita de Morricone (western) i clàssics alemanys (anys 20-30 del segle passat), però aquest director es pot prendre el luxe de posar un Bowie d’allò més underground i quedar-se tan ample. Un 10 per un film perfecte, i per un director que sap de cinema, música i de la vida.

WALL-E de PIXAR (DVD)

Màgica. Aquesta seria la paraula que definiria aquest pel•lícula. Una persona sensible pot arribar a plorar veient-la, però una persona que li agradi el cinema pot emocionar-se com ningú, ja que és un homenatge al món del cinema, un record a la seva memòria històrica a través d’una nova forma de fer cinema, l’animació digital. Que pensaria Mèlies en veure aquest film, que tot és possible, com tot en aquesta vida. Missatge per tots els públics, però per el nostre hi va una reflexió sobre la humanitat i la vida on deixa clar que l’ésser humà no es amo i senyor del planeta i demostrant que el maltractament que li estem fent perdrem tota opció de recuperar-lo. La vida és el millor tresor que tenim i per conservar-la hem de lluitar. Que una pel•lícula per a nens reflexioni de tot això, fa que hi hagi un bri d’esperança per que les futures generacions reflexionin sobre el seu entorn. Un 10 sobre 10 per un film sorprenent i humà.

Un sistema insostenible

EL CLUB DE LLUITA de David Fincher

Estem d’aniversari!! Ja han passat 10 anys d’aquella estrena monumental que va significar “El Club de la Lluita” de David Fincher. Un film que va catapultar al seu magnífic realitzador a la categoria del nou “director contemporani” i s’ha consolidat amb els següents films com “Zodiac” i la recent “El Curiós cas de Benjamin Button”. Director compromès i repudiat per el sistema que crea Hollywood, però incansable i potent, Fincher és un personatge a tenir en compte, pel•lícula que fa, pel•lícula que triomfa ens els festivals independents i agrada gairebé tothom. Però el “Club de la Lluita s’ha convertit en un referent, en una nova forma de fer cinema, on no només és el guio lo important, sinó la imatge i la fotografia acompanyat d’una història realitzada al mil•límetre de detall. Recordem que Fincher va començar amb els videoclips, i tota la seva experiència l’ha transportada i cimentada amb els seus treballs cinematogràfics. El film “El Club de la lluita” basat amb la novel•la de Palahniuk, no va agradar als sectors més conservadors de tota societat capitalista, però és una crítica a aquest sistema i tot el seu entorn, ja sigui les multinacionals que la creen fins els seguidors paralitzats que som tots nosaltres, aquells individus que constituïm les societats del benestar. Hauríem de ser més coherents alhora de criticar, aquest film és una pedra filosofal a tot allò que ens passa i posa de manifest que els sistemes caduquen i evolucionen. Gràcies Fincher per no defallir i tirar endavant la teva forma tan personal de fer cinema. “Tyler diu... la primera regla del club de la lluita és: no parlar del club de la lluita...”

Aprendre a aprendre

CINECLUB de David Gilmour

Estic molt feliç que una persona hagi pogut fer aquest llibre, és un homenatge al cinema en general i on reflexiona sobre un tema tan caòtic com és l’educatiu. Tot pare o mare es planteja cada dia, si realitzar bé la seva tasca com a referent. La resposta sempre és diferent, depenent del receptor (filla o fill). Si les respostes són negatives o diferents a les esperades, s’ha de trobar solucions. El protagonista troba una de magnífica, plantejar-li al seu fill amb problemes d’adaptació tan educatius com socials, que abans de decidir una cosa tan important com deixar els estudis (tema clau en la nostra societat), el motiva a realitzar una activitat exclusivament amb ell. Fer un viatge en el món del cinema per aprendre de la vida, realment un luxe!! Un llibre màgic que fa possible els canvis, allò que sembla inimaginable és pot aconseguir. Tot cinèfil (que també és un somiatruites) quedarà meravellat amb les introduccions que fa de les pel•lícules, és com un material extra dels DVD. En resum, PERFECTE!!

El Boss, el més millor a través d'aquest disc

WORKING ON A DREAM de BRUCE SPRINGSTEEN

En una paraula: ESPECTACULAR!!!
De nou el Boss ha tornat amb la mateixa força que el caracteritza, un treball d’allò més treballat, on l’ il•lusió i l’experiència han format un conjunt de cançons, que una darrera l’altre constitueixen un esperit crític i esperançador d’allò que ens envolta. Aquest CD tanca la trilogia iniciada amb “The Rising” i “Magic”, i com final d’un començament, incorpora tot els ingredients necessaris per agradar a tothom. “Working on a Dream”, abans de sortir a la venda, ja ha estat premiat amb un globus d’or per una de les seves cançons “The Wrestler”, de la pel•lícula que porta el mateix nom de Darren Aronofsky (que desprès de guanyar molts premis de diferents festivals, crec que aquest film s’endurà un merescut òscar). Per tant, Bruce té corda per molt de temps; ara iniciarà una nova gira d’aquest nou treball per tot el món. Esperem que ell amb la seva mítica banda E Street, no parin de crear i engrescar amb la seva música.
Boss per molt de temps, si us plau!!!

L'educació a la deriva?

L’ESCOLA CONTRA EL MÓN de Gregorio Luri

Imprescindible. Un llibre necessari en aquests temps actuals, on s’observa una crisi bastant caòtica en el món educatiu. Lleis que no agraden a professionals i pares; centres gens preparats tan des del punt vista curricular, com dels equipaments físics, necessaris per realitzar activitats diverses. Gregorio Luri ens plasma que l’educació és la base, són els fonaments necessaris per formar una estabilitat social, plasmant alternatives de xoc a un problema real i efervescent. L’educació no és una cosa exclusiva del centres educatius, els pares han de ser els verdaders educadors, per moltes hores lectives en un centre. S’ha d’aconseguir que les famílies vegin la seva participació activa alhora d’educar a un fill. Llibre esperançador amb ple d’energia i crític sobre un sistema deixat moltes vegades a la deriva. Un vaixell que sembla que ningú vulgui saber comandar, però que els passatgers són el futur de la nostra societat. Luri, un educador a tota regla, que només vol fer evident que tenim molta feina però que entre tots podrem millorar, la cooperació com a solució a una llarga malaltia psicosomàtica d’un pes pesant com és el sector educatiu.